Dixit de Jean-Lous Rouvira (o com introduir els teus amics no-jugadors als jocs de taula)

Des que vaig començar a jugar a jocs de taula de forma regular, m’havia preguntat com introduir la família o els amics a aquest meravellós món que tantes hores ens roba. Potser un joc de cartes lleuger? O serà massa infantil? Els jocs llargs o d’instruccions complicades quedaven ja descartats… És a dir, havia de ser un joc fàcil d’explicar, amb un cert contingut que el separés dels jocs infantils, apte per a força gent i que no fos gaire llarg…

Segur que els jugadors habituals ja heu jugat o, com a mínim, heu sentit a parlar d’aquest joc. Dixit s’ha emportat els principals premis europeus des de la seva publicació el 2008 i a Espanya el comercialitza l’editorial portuguesa Morapiaf.

Els premis són sobradament merescuts, ja que apart d’agradar-me personalment, ha estat molt útil per a aconseguir el què mencionava en el primer paràgraf: fer jugar gent que no juga, que s’ho passin bé i descobreixin l’existència de jocs que no són el monopoly o el trivial.

MECÀNICA

Fàcil d’explicar i de jugar. Cada jugador rep sis cartes, les cartes són dibuixos surrealistes (un dels grans al·licients del joc) sense cap mena de connexió entre ells. El jugador que mana, escull una carta, la posa cap per avall sobre la taula i diu una paraula, frase, tonada que representa la carta que ha posat. El ventall de possibilitats és realment enorme. Els altres jugadors escolliran la seva carta que creguin que s’adiu més al concepte i també la posaran cap per avall sobre la taula. Es barregen i es destapen. Els jugadors han d’endevinar quina és la carta del primer jugador. Cal anar amb compte perquè si tothom te l’endevina perds, però si és molt difícil i ningú ho fa, també. És a dir, cal utilitzar un concepte suficientment fàcil com per a què algú l’endevini, però prou complicat com per a què no ho faci tothom. Addicionalment, els propietaris de les cartes votades encara que no siguin del primer jugador, també sumen punts extres.

JUGANT...

Les tàctiques de joc són molt diverses: conceptes abstractes molt amplis com “llibertat” o “tristesa” són una aposta més segura perquè són fàcils d’endevinar però també de què altra gent tingui cartes que provoquin confusió. Utilitzar jocs de paraules o referències a llibres, cançons, pel·lícules poden sortir bé però hem d’estar segurs que són clares per a algun dels altres jugadors.

Les partides duren cap a tres quarts d’hora però solen passar molt bé.

Últimament hem estat provant una modalitat que ha donat força bons resultats: el Dixit temàtic! L’únic canvi és que els conceptes només poden ser d’un àmbit concret: pel·lícules, cançons, topònims!! Aquesta modalitat t’ajuda a mirar les cartes de maneres que segurament abans no ho havies fet.

ENS AGRADA:

- La idea, senzilla però enginyosa

- Les infinites possibilitats de joc

ENS DESAGRADA:

- El taulell que només és una excusa per a clavar-te 27 € per un joc que, apart de les cartes, podries jugar amb paper i un bolígraf.